Temps de Governança Híbrida

07 de desembre de 2016 

Cada cert temps es reinventa (o evoluciona) la terminologia per designar les noves formes de col·laboració entre el sector públic i el sector privat, d’acord amb les tendències acadèmiques, les pràctiques, o senzillament l’aparició de noves modes o autors. Fa uns anys va ser el Shared Value, impulsat pel ja veterà professor Michael Porter des de la Universitat de Harvard, als Estats Units d’Amèrica, que encara desenvolupa una reflexió molt interessant sobre el paper d’allò públic i privat en relació als reptes que tenim plantejats per al segle XXI. L’obertura de l’article a Harvard Business Review on plantejava la qüestió s’ha convertit en un text clàssic: “El sistema capitalista està en estat de setge. En els últims anys, les empreses han estat criticades com una de les principals causes dels problemes socials, ambientals i econòmics. Les empreses, per a molts, estan creixent a costa de les seves comunitats. La confiança en els negocis ha caigut a nous mínims, la qual cosa ha fet que els govern facin polítiques que perjudiquen el creixement econòmic i la competitivitat. Les empreses podrien fer que el negoci i la societat anessin de nou junts en la mateixa direcció si es redefinissin els seus propòsits com la creació de "valor compartit”, generant valor econòmic de manera que també es produís valor per a la societat. Un enfocament de valor compartit reconnectaria l’èxit de l'empresa amb el progrés social”.

Amplia: Temps de Governança Híbrida

Confiança, transparència i integritat

Deia Simon Peres, l’expresident d’israel i Premi Nobel de la Pau que va morir recentment, que la integritat és el grau més elevat de saviesa. 

En un escenari de corrupció massa present globalment en diferents nivells,  allò que pot ser l’actiu principal de la col·laboració públicoprivada, la confiança, sembla una utopia difícil d’assolir.
La transparència és un instrument. Un instrument de control que permet identificar les situacions indesitjables, ajudar a corregir (o fer corregir) aquelles actuacions que puguin ser èticament qüestionables o anar en contra dels objectius col·lectius i socials. Però la transparència no pot ser mai l’objectiu, perquè ens quedaríem a mig camí i podem encallar-nos amb altres drets fonamentals de les persones. L’objectiu ha de ser la integritat, que a vegades té molt poc a veure amb la transparència.
Que algú surti a la llista Forbes, orgullós o orgullosa d’estar molt amunt en el rànking, és un exercici de transparència i rendiment de comptes (normalment davant els seus accionistes) que no diu massa de les persones, de la seva integritat, de si són dignes de confiança, de si actuen en benefici col·lectiu.

Amplia: Confiança, transparència i integritat

Mesurar les CPP

03 d'octubre de 2016

Mentre els projectes de col·laboració públicoprivada van guanyant protagonisme, sovint es reflexiona sobre com les estructures administratives no són capaces d’estar a l’alçada de la realitat. La qüestió clàssica és la relacionada amb la gestió pública d’aquest tipus de projectes, sobretot en l’àmbit del Dret Administratiu i dels procediments per al plantejament, la valoració, l’adjudicació i el seguiment d’aquest tipus de projectes. Però cada vegada més, si volem que aquestes fórmules representin una solució per al desenvolupament de certes estratègies, caldrà “demostrar” que funcionen i que tenen els resultats esperats. Tal com diuen els especialistes, “ allò que no es mesura, no existeix”.

I en aquest sentit, la CPP té un problema important a resoldre, un repte del qual dependrà bona part de la comunicació i la imatge pública d’aquest tipus de projectes. No ja tan sols per aconseguir estandarditzar i consensuar uns elements de mesura que encara no s’han definit de manera analítica i detallada per part de la majoria d’institucions estadístiques oficials dels diferents països i organismes multilaterals (existeix un quadre de comandament tipus per als projectes CPP? sembla que encara no), sinó perquè l tipologia de projectes és tan variada, i canvia tan rápidament, que serà difícil poder establir mesures normalitzades i “universals”. Per començar, les definicions són genèriques, i és difícil assegurar que un projecte determinat pot ser considerat sense dubte un projecte CPP.

Amplia: Mesurar les CPP

L’Administració em trobarà feina?

29 d'agost de 2016

Les polítiques actives d’ocupacio, i especialmente tot allò relacionat amb la recerca de feina, han estat cíclicament part dels àmbits en els quals la col·laboració públicoprivada ha trobat més partidaris al llarg de les darreres dècades. I la qüestió sempre ha estat, al mateix temps, molt controvertida,  i en aquest cas ha afectat a tots els nivells de l’Administració, tant l’Estatal, com l’Autonòmica i la Local.

¿Pot o ha de garantir l’Administració que les persones aturades que s’adrecin als serveis públics d’ocupació tindran, sempre que realitzin un seguit d’accions recomanades, l’oportunitat d’accedir a un nou lloc de treball? La quantitat de variables que entren en l’equació fan que un servei públic responsable ha d’estar en condicions de reconèixer que no pot fer, en cap cas, aquest tipus de promeses. I possiblement, dir-ho de manera oberta en establir els seus objectius i la relació amb els usuaris.

D’altra banda, és qüestionable si l’Administració ha d’actuar tan sols acompanyant i assessorant a les persones que busquin feina, posant-los a l’abast tota la informació i eines possibles, o hauria de fer un pas més, tutoritzant i monitoritzant de manera personalitzada (a tothom que ho demanés) més que oferint instruments estandarditzats. Possiblement, l’Administració no està en condicions de comprometre’s amb els usuaris (igual que passa amb les empreses) a fer més que organitzar recursos i posar-los a disposició. Si anés més enllà (tant amb persones com amb empreses) s’entraria en un terreny molt més complicat (el d’oferir consultoria) que generaria congestió, greuges comparatius, manca de recursos, etc.

Amplia: L’Administració em trobarà feina?