Podria semblar, intuïtivament, que l'arribada de la crisi econòmica (ara fa ja 7 anys des d'aquell estiu del 2007 i l'esclat de la bombolla de les hipoteques subprime) i les consegüents dificultats en els pressupostos públics, conduirien a una major tendència a la col·laboració públic-privada, sobretot a l'hora de proveir serveis bàsics a la ciutadania.
Efectivament, les retallades en els serveis públics estan tenint un component d'externalització per estalvi de costos i simplificació de les condicions que, en molts casos, han estat considerats processos de privatització encoberta, de la mateixa naturalesa neoliberal que aquells que es van posar en marxa ara fa tres dècades durant els temps de Margaret Thatcher i Ronald Reagan.
Un nou concepte ha començat a sonar amb força al llarg dels darrers mesos. No és nou, però ha estat efectivament reinventat per tal d'adaptar-lo al llenguatge de la crisi i la recuperació econòmica. Possiblement ja n'heu sentit a parlar: es tracta de la inversió d'impacte (impact investment, o impact investing en la seva notació anglosaxona). En termes senzills, la inversió d'impacte és aquella que aconsegueix, a més de la rendibilitat econòmica esperada, un impacte mesurable en termes socials i/o ambientals.
Aviat farà 7 anys que la idea va ser llançada a gran escala a iniciativa de la Fundació Rockefeller, impulsant la creació de la Global Impact Investment Network a l'octubre del 2007, que es va convertir en una institució independent al 2009. Des de llavors, s'han fet esforços molt importants per promoure la inversió d'impacte, el creixement d'una xarxa mundial d'inversors i projectes, així com l'assoliment del màxim benefici possible d'aquestes inversions en termes socials i ambientals.
Amplia: La inversió d’impacte: CPP, valor econòmic, i valor social
Sembla que s'acosten canvis molt importants en la política europea, i no tan sols pels resultats de les eleccions celebrades recentment. Sembla que, efectivament, en els propers anys es produirà una transformació substancial en relació a com s'utilitza el pressupost europeu.
Els arguments que ja sonaven des de fa temps sobre la necessitat d'augmentar la competitivitat entre projectes i reduir la discrecionalitat a l'hora d'assignar i executar els recursos provinents de la Unió Europea, per tal que fossin molt més una inversió que una despesa que "regués" el territori i el teixit econòmic, van anar prenent cos quan es va assolir un acord en relació al pressupost europeu per al període 2014-2020. Ja es veia clarament que aquell bilió d'euros que es va fixar com a sostre de despesa (l'equivalent al PIB d'un país gran, com Espanya) no seria suficient per a repartir entre els 28 països que conformen actualment la Unió (amb la darrera incorporació de Croàcia) i tenir un impacte real i massiu sobre l'important nombre de dificultats que afecten als 500 milions de ciutadans i ciutadanes europeus.
Cada vegada succeeix més que les empreses, sobretot l'extens i majoritari teixit de pimes, no volen rebre diners de les Administracions Públiques. En la majoria d'ocasions, allò que les empreses més valoren de l'Administració no té a veure amb ajudes i subvencions directes (que habitualment associen amb una càrrega burocràtica i administrativa que no poden assumir), sinó amb actius intangibles del sector públic que poden ser d'extraordinària utilitat, i que representen un cost molt baix pels pressupostos dels Governs i els responsables de les polítiques.
Fa pocs dies, en una entrevista per a la consultora internacional d'estratègia McKinsey, Eric Ries reflexionava sobre els governs i la governança al segle XXI, en una conversa que segueix una línia molt interessant que han obert diferents líders empresarials per a oferir la seva visió sobre la geopolítica a nivell mundial (vegeu, per exemple, la llarga conversa amb al fundador de Google, Eric Schmidt, ara fa un any a The Guardian).