La col·laboració privadopública

Hi ha coses que s’han de fer des de l’impuls públic, perquè és difícil que un agent privat prengui la iniciativa pensant de manera estratègica en el benefici col·lectiu. Però cada dia trobem més (sorprenents) exemples en els quals (sobretot gràcies a la tecnologia en general, i a la connexió a internet cada vegada més omnipresent en particular) alguns “bojos” que fan allò que, fins fa poc, quedava exclusivament en el àmbit de l’Administració Pública o de la filantropia. Sembla que en la Col·laboració Públicoprivada, una denominació en la que el terme suggereix que “allò públic” té la iniciativa, i “allò privat” ‘hi afegeix o hi participa, el sector privat està prenent el relleu com si volgués prendre-li el protagonisme i el lideratge als governs i les institucions en el desenvolupament de nous projecte “socials” o col·lectius.

Amplia: La col·laboració privadopública

Els límits dels serveis públics

En un extrem, els drets. En l'altre extrem, les responsabilitats. Com una línia al llarg de la qual ens podem moure en la nostra vida pública, i al llarg de la qual també s'han de moure les Administracions i les empreses.

Tradicionalment, els entorns ideològics més conservadors i liberals posen l'accent en la responsabilitat de la ciutadania envers la societat, mentre que els plantejaments més progressistes insisteixen que la responsabilitat es troba més en les Administracions, que tenen l'obligació de satisfer els drets fonamentals de les persones (materialitzats en els serveis públics que els han de proveir, siguin quins siguin els nivells que cada Govern / societat decideixi).

Amplia: Els límits dels serveis públics

Memòria resum activitat FCPP- granollers 2012-2015

Us presentem la memòria d'activitats del Fòrum CPP - Granollers

• Resum executiu

• Memòria Resum

Estat, SA

Una de les qüestions fonamentals dels projectes de col·laboració publicoprivada és el repartiment del risc entre l'Administració i les empreses privades, sobretot tenint en compte que el que està en joc són els diners de la ciutadania.

Imaginem la situació amb un exemple clàssic: l'Administració atorga a una empresa privada la concessió per a construir una autopista de peatge. L'empresa adjudicatària es fa càrrec de la construcció de la infraestructura, i en compensació té el dret d'explotació (té dret a cobrar peatges a tots els vehicles que hi passin) durant un nombre determinat d'anys. Tothom hi guanya (l'Administració aconsegueix proveir als ciutadans de millors infraestructures, l'empresa i guanya diners, i la ciutadania, si vol, té una nova via al seu servei). Fins aquí estaria bé si tothom assumeix els seus riscos. Però ¿què passa si posem una clàusula en virtut de la qual, si no passen prou vehicles, l'Administració li garanteix a l'empresa que li pagarà la diferència fins a una certa rendibilitat del projecte? ¿Quin risc corre l'empresa? ¿Així fa projectes qualsevol, oi? Si surt bé, jo guanyo; si surt malament, tu perds.

I podem fins i tot imaginar (bé, en aquest cas la situació també és real) un cas encara més desigual: si m'encarregues fer un projecte i per qualsevol qüestió surt malament, em puc retirar quan vulgui, i a sobre m'indemnitzes amb una enorme quantitat de recursos que pagaran els ciutadans. És un cas real, es tracta d'un dels casos que ha ocasionat major enrenou durant el darrer any: el projecte Castor.