Volem POPS?

21 de juny de 2017

Fa un temps circulava per internet el video d’un activista que  volia denunciar l’increment exorbitant dels preus de l’habitatge a la ciutat de Londres. Quan es ponia el sol, aquest activista saltava la tanca d’un edifici en construcció d’apartaments de luxe al centre de la ciutat, prop de la coneguda Silicon Roundabout, i s’instal·lava amb una tenda de campanya en un dels pisos més alts de l’edifici. Al matí següent, el video ensenyava com obria la cremallera de la tenda, i es llevava amb unes magnífiques vistes, explicant que “nosaltres també vivim en un àtic”.

L’anècdota recorda el clàssic debat en relació a la utilització de l’espai públic. Tots entenem amb molta claredat el concepte de propietat privada, i sabem els riscos que correm si entrem allà on no hauríem de fer-ho (sigui una casa, un camí o un bosc), però la utilització de l’espai públic sovint queda en una frontera molt més difusa. Quins són els nostres drets respecte als espais públics. Podem organitzar una classe de ioga a la platja? Podem fer una festa infantil en un parc? Podem organitzar una reunió o una protesta en els jardins d’un museu?

Sobretot en el món anglosaxó (en ciutats com Londres, Toronto, Nova York o San Francisco), els governs han venut espais públics a empreses privades (o els han permès tenir la propietat d’una part de l’espai públic en el marc de la normativa de l’ús del sòl i l’urbanisme), convertint-se en els anomenats POPS (Privately Owned Public Spaces, espais públics de propietat privada), on normalment les activitats que es poden realitzar estan molt limitades, i que immediatament han tingut una reacció per part d’aquells que defensen la lliberatt d’utilització dels espais públics. Fa 5 anys, el diari The Guardian va promoure una campanya per a crear una base de dades dels POPS del Regne Unit, alimentada per voluntaris i per la pròpia ciutadania.

Aquesta no és una situació nova; la voluntat d’nfluència de l’urbanisme sobre les activitats ciutadanes ja era clara, per exemple, quan Haussmann va planificar, a mitjan segle XIX, els boulevards per a la modernització de Paris, que tenien l’objectiu d’afavorir l’actuació de l’exèrcit en cas de revoltes populars. Un segle i mig més tard, el debat reapareix davant les limitacions en la utilització d’espais públics tan emblemàtics com Trafalgar Square, encara que sigui tan sols per la instal·lació de sistemes de vigilància que controlen tot el que passa en aquests espais. No cal recordar que, en l’era de la tecnologia i les xarxes socials, el que realment impacta i revoluciona la societat són actes “físics” i urbans com els de la plaça Tahrir, Ocuppy, o el 15-M.

Més enllà de les queixes sobre el control i la limitació de les llibertats, la utilització de l’espai públic, sobretot per a la creació de valor públic, privat i ciutadà, és un diàleg en el qual el sector públic i el sector privat han d’entar amb força. No tan sols per delimitar perfectament els drets i obligacions de tothom, sinó per garantir que aconseguim el màxim rendiment per al benestar del conjunt de la ciutadania. I aquest és un diàleg que implica temes des de les terrasses als manters, del “botellón” als mercats ambulants, o del turisme a les manifestacions. És una tendència que encara no ha arribat amb força al nostre país, que potser no ho farà, però a la qual val la pena parar-hi atenció.