La CPP en un context post-crisi

19 d'abril de 2017

Per primera vegada en pràcticament 10 anys, les previsions de creixement econòmic global, tant als països tradicionalment anomenats com a desenvolupats, com als considerats emergents, semblen reflectir escenaris moderadament optimistes i estables. Amb totes les incerteses possibles, les dades de creixement econòmic i inflació tornen a una relativa normalitat en la majoria d’economies mundials. Tal com planteja el darrer Informe Mensual de CaixaBank, “Les dades macroeconòmiques estan sent una mica millors del que s'esperava, i mostren la continuïtat de l'acceleració de l'activitat que en moltes de les economies avançades i emergents ja s’apuntava en el tram final de 2016”. El creixement mundial mitjà se situarà prop de 3,5% al 2017, i encara més ellà d’aquest nivell al 2018. La mitjana dels països desenvolupats es manté en el 2% (amb Espanya oferint les millors dades de l’eurozona, superant el 2,5%), i els emergents se situen entre el 4,5% i el 5%, amb India i Xina al capdavant.

En aquest context, els projectes CPP encaren també una situació nova en la darrera dècada: com abordar la col·laboració en un entorn expansiu, que no s’havia produÍt des de fa molts anys. Creixerà la CPP? canviarà la composició i el desenvolupament d’aquests projectes? es mantindrà el progressiu canvi de paradigma on els països emergents prenen cada vegada més protagonisme?

En principi, la política monetària expansiva sembla que s’acosta a una espècie de fi de cicle, on els EUA i Europa retiraran progressivament els enormes estímuls que han dipositat en l’economia durant els darrers anys, i per tant es tendirà cap a una paulatina tendència a l’alça dels tipus d’interès. És possible que les rendibilitats vagin augmentant també progressivament, i que per tant el finançament sigui cada vegada menys acessible, o s’hi pugui accedir a preus més elevats.

Aquesta situació afectarà de manera notable als projectes CPP, i sobretot a aquells projectes CPP més vinculats a sectors i esquemes tradicionals, com l’impuls de les infraestructures. En el mon desenvolupat, la qualitat de les infraestructures ha evolucionat clarament a la baixa durant la crisi, degut a la manca de nous desenvolupaments i a la reducció de les inversions en manteniment. Avui, amb una situació econòmica menys crítica, sembla que pot ser el moment de posar al dia els nivells d’inversió perduts, que segurament es concentraran molt més que en el passat en aquelles inversions que permetin oferir una major rendibilitat, tant econòmica com empresarial i social. Els nous plantejaments d’inversió del president Trump, el Pla Junker a Europa (just en dates de la celebració del 60è aniversari del Tractat de Roma i en ple procés de reinvenció d’Europa), o la nova Ruta de la Seda liderada per Xina, són exemples clars del renaixement de les infraestructures, però amb fenòmens globals com la quarta revolució industrial o l’envelliment de la població, no està clar quines seran les infraestructures més adequades o rendibles, o aquelles que haurien de ser impulsades des dels Governs amb finançament públic. Els gaps de necessitat d’infraestructures són encara molt grans, sobretot en els àmbits del transport (s’haurien de doblar les infraestructures actuals), l’energia (s’haurien d’incrementar un 130% la dotació actual a Europa), i les telecomunicacions (per 2,5). En els països emergents, la composició de les necessitats és encara substancialment diferent.

Tot això succeïrà en un entorn de màxima incertesa (política, econòmica, social) que es converteix en la nova normalitat, i aquest nou creixement de les infraestructures provocarà segurament una major competència entre els projectes per aconseguir un finançament que encara és força limitat (sobretot tenint en compte que les alternatives sense risc és probable que també augmentin). El paper dels Governs en aquest nou escenari encara està per definir, mentre que la tecnologia continuarà accelerant-ho tot. Molt possiblement, d’aquí al 2020 veurem canvis molt importants en el mercat de la CPP.