Confiança, transparència i integritat
Deia Simon Peres, l’expresident d’israel i Premi Nobel de la Pau que va morir recentment, que la integritat és el grau més elevat de saviesa.
En un escenari de corrupció massa present globalment en diferents nivells, allò que pot ser l’actiu principal de la col·laboració públicoprivada, la confiança, sembla una utopia difícil d’assolir.
La transparència és un instrument. Un instrument de control que permet identificar les situacions indesitjables, ajudar a corregir (o fer corregir) aquelles actuacions que puguin ser èticament qüestionables o anar en contra dels objectius col·lectius i socials. Però la transparència no pot ser mai l’objectiu, perquè ens quedaríem a mig camí i podem encallar-nos amb altres drets fonamentals de les persones. L’objectiu ha de ser la integritat, que a vegades té molt poc a veure amb la transparència.
Que algú surti a la llista Forbes, orgullós o orgullosa d’estar molt amunt en el rànking, és un exercici de transparència i rendiment de comptes (normalment davant els seus accionistes) que no diu massa de les persones, de la seva integritat, de si són dignes de confiança, de si actuen en benefici col·lectiu.
Per contra, quan celebrem que wikilieaks o anonymous revelin informacions classificades, també hem de ser conscients que els efectes colaterals (i a vegades indesitjables) d’aquestes revelacions poden ser molt negatius. En aquest cas, la transparència tampoc és un indicador de la qualitat, ni possiblement tampoc la millor solució dels problemes.
És cert que la transparència és una de les millors maneres que hem trobat, de moment, per controlar i aturar la corrupció. Però hem de ser conscients que aquesta és només una part de l’equació que permetrà resoldre i avançar en el desenvolupament d’una economia i una societat més justa i sostenible.
El progrés de la col·laboració entre el sector privat i el sector públic s’ha de basar en una cultura molt més estesa de compartir valors i objectius, i de perseguir-los de manera íntegra. Potser la transparència és rellevant (tant com el dret a la privacitat i la intimitat de cadascú), però com deia Edgar Schein, la cultura de les organitzacions no funciona tan sols perquè s’expliqui i s’imposi, sinó que la única manera que generi compromís és que aquesta sigui autèntica, tant en els seus fonaments com en les seves pràctiques.
Articles del bloc
-
Mitjans de comunicació CPP?
-
Cal una millor regulació per afavorir la CPP?
-
Volem POPS?
-
La CPP en un context post-crisi
-
Ha de tenir la CPP un model de negoci?
-
La competencia mundial per la localització d’activitat
-
Temps de Governança Híbrida
-
Confiança, transparència i integritat
-
Mesurar les CPP
-
L’Administració em trobarà feina?
-
Hi ha d’haver límits en la col·laboració públicoprivada?
-
Serveis públics, gestió pública, benefici públic
-
La transferència de coneixement entre el sector públic i el sector privat
-
Les noves “Ps” de la CPP
-
Col·laboració o co-creació?
-
Els grans reptes, només públics?
-
La col·laboració privadopública
-
Els límits dels serveis públics
-
Memòria resum activitat FCPP- granollers 2012-2015
-
Estat, SA
-
La nova CPP financera: el món al revés
-
Renovar, tan important com construir
-
La CPP transnacional
-
El factor humà de la CPP
-
Enfocar polítiques molt exigents: l’estratègia RIS3
-
Noves tendències de la CPP: el PF2
-
La inversió d’impacte: CPP, valor econòmic, i valor social
-
Prioritzar, multiplicar, compartir
-
El valor públic
-
Cap a on va la CPP?
-
Lideratge públic, recursos privats?
-
Col·laboració Publicoprivada (CPP): Noves perspectives d’una llarga història
