L’Administració em trobarà feina?

29 d'agost de 2016

Les polítiques actives d’ocupacio, i especialmente tot allò relacionat amb la recerca de feina, han estat cíclicament part dels àmbits en els quals la col·laboració públicoprivada ha trobat més partidaris al llarg de les darreres dècades. I la qüestió sempre ha estat, al mateix temps, molt controvertida,  i en aquest cas ha afectat a tots els nivells de l’Administració, tant l’Estatal, com l’Autonòmica i la Local.

¿Pot o ha de garantir l’Administració que les persones aturades que s’adrecin als serveis públics d’ocupació tindran, sempre que realitzin un seguit d’accions recomanades, l’oportunitat d’accedir a un nou lloc de treball? La quantitat de variables que entren en l’equació fan que un servei públic responsable ha d’estar en condicions de reconèixer que no pot fer, en cap cas, aquest tipus de promeses. I possiblement, dir-ho de manera oberta en establir els seus objectius i la relació amb els usuaris.

D’altra banda, és qüestionable si l’Administració ha d’actuar tan sols acompanyant i assessorant a les persones que busquin feina, posant-los a l’abast tota la informació i eines possibles, o hauria de fer un pas més, tutoritzant i monitoritzant de manera personalitzada (a tothom que ho demanés) més que oferint instruments estandarditzats. Possiblement, l’Administració no està en condicions de comprometre’s amb els usuaris (igual que passa amb les empreses) a fer més que organitzar recursos i posar-los a disposició. Si anés més enllà (tant amb persones com amb empreses) s’entraria en un terreny molt més complicat (el d’oferir consultoria) que generaria congestió, greuges comparatius, manca de recursos, etc.

Aquesta voluntat, difícil d’articular i portar a la pràctica, és la que ha conduït tradicionalment a establir col·laboracions amb empreses privades, per a millorar els nivells d’inserció dels serveis públics, que avui no arriben al 2% del total de contractes formalitzats. El recurs a utilitzar els fons públics per a pagar la feina d’empreses privades especialitzades (en certs col·lectius, perfils, sectors, segments del mercat de treball, etc.) sembla raonable i potencialment eficaç. Però si aquesta col·laboració es paga tan sols a èxit (és a dir, es paga les empreses per persona inserida), el risc de generar efectes adversos és elevat. Es concentraran en els perfils més senzills? Primaran els acords amb sectors o empreses preferents? Hauran d’acceptar els usuaris condicions poc favorables laboralment?

Les experiències a nivell internacional ja són força nombroses i conegudes (al Regne Unit, a Alemanya, a Suècia, a Austràlia, fins i tot a França), però des de fa uns anys, aquest és un escenari que també s’ha desenvolupat a Espanya. Els primers resultats publicats sembla que reflecteixen dades molt positives: els nivells d’inserció de les persones ateses per aquests serveis són molt més elevades que els dels serveis públics (fins a 10 vegades més), però naturalment, aquests serveis privats fan una selecció dels usuaris a qui volen acompanyar. Si l’èxit és completament real, significa que hauria de canviar radicalment l’estructura i la forma dels serveis públics?

Possiblement, la situació actual prové d’una manca d’adaptació d’aquest tipus de polítiques als nous temps i la nova estructura del mercat de treball, les professions, i les carreres professionals. La transformació és, i continuarà sent, ràpida i profunda. I no només per als joves. A Japó ja hi ha empreses que tornen a contractar persones de 80 o 90 anys, per a aprofitar la seva experiència i per a alleugir l’Estat del Benestar d’un país que pateix un creixent envelliment, com el que pot estar arribant a Europa, igual que mirem les polítiques econòmiques del Japó dels anys 90 i 2000 com un reflex del que cal fer o no fer.

Fins que no assumim que els serveis públics d’ocupació, al nivell que sigui, poden ser tan sols un (magnífic) assessor en la recerca de feina, però que no poden establir com a objectiu trobar feina a tothom que s’hi adreci (la qual cosa requeriria un volum de recursos molt superior al que disposen actualment), no aconseguirem fer marxar aquesta sensació d’incapacitat i constant fracàs (instal·lada en ambdues bandes, tant als usuaris com als tècnics públics) que és un llast perquè innovin i funcionin cada vegeda millor. Mentrestant, es pot caure en mans d’una privatització completa dels serveis d’ocupació, que no seria, segurament, ni més justa, ni més eficient, ni més efectiva per als col·lectius menys afavorits. Els perfils més sòlids, per bé o per mal, ja s’espavilen sols, aquest ha estat, i continuarà sent, l’etern dilema dels serveis públics d’ocupació.