Serveis públics, gestió pública, benefici públic

28 de juny de 2016   

La llei del pèndol actua implacablement en molts àmbits de la nostra realitat, i l’Administració Local no queda, ni molt menys, al marge d’aquesta tendència. Les notícies de “remunicipalització” de serveis públics gotegen des de fa mesos, per moda, estratègia o simpatia, posant en l’agenda pública una qüestió que des dels anys 80 havia transcorregut per un corrent majoritari de transferència de la gestió cap al sector privat. 

No es tracta dels processos de nacionalització amb un important component ideològic (es a dir, prendre el control per part dels governs) que pot afectar a activitats privades en sectors considerats estratègics o crítics per a la provisió de serveis públics i les necessitats bàsiques de la ciutadania, i que han causat importants impactes i sorolls mediàtics, per exemple, en alguns països de l’Amèrica Llatina. 

En aquest cas, la qüestió és més subtil, moderada si es vol, però també té, de manera declarada i present fins i tot en programes electorals a les darreres eleccions municipals, un component ideològic molt rellevant. Als anys 80, 90, i 2000, es va impulsar, lloar o tolerar l’externalització de la gestió de molts serveis públics, comprant el discurs de l’increment de l’eficiència i la millor gestió de recursos que es pogués fer des de la iniciativa privada (considerada amb una major capacitat d’organització que les estructures públiques). Tot i que, pejorativament, algunes visions mai han deixat d’assenyalar aquests processos com a privatitzacions, la cessió del protagonisme a la gestió privada de molts serveis ha estat àmpliament acceptada com a fórmula raonable, i en alguns casos òptima.  

Però avui, potser en part com a resposta al reconeixement de molts casos de mala gestió privada (en alguns casos fins i tot tacada de corrupció), sorgeix un nou corrent que planteja retornar a la gestió pública de molts d’aquests serveis. Els arguments, però, adrecen l’atenció a un nou punt: els beneficis que moltes vegades obtenen aquests serveis (negocis), han de ser gestionats i utilitzats de manera pública. Sembla un procés articulat que es mou amb força. Segons es va publicar el passat mes d’abril, “cinc ajuntaments de l'àrea metropolitana de Barcelona que sumen mig milió d'habitants signen un conveni per compartir la informació prèvia a la remunicipalització de serveis bàsics”. Fins i tot, en època de referèndums a nivell nacional i internacional, l’ajuntament de Terrassa planteja, segons publicava El Mundo, “El Ayuntamiento de Terrassa prevé organizar una consulta hacia septiembre u octubre para que los vecinos se pronuncien sobre si la gestión del agua debe ser privada o pública”, i el regidor de Territori ha dit que “Se trata de qué se hace con los bienes públicos. Es un servicio que genera beneficios. Si el Ayuntamiento lo pasa a gestionar como se hace ahora, hay un beneficio de alrededor de un millón de euros que la ciudad ingresaría y se incorporaría a los presupuestos”. 

Durant els darrers anys, sovint la col·laboració públicoprivada s’ha plantejat en termes de cessió de responsabilitat del sector públic cap al privat, que aquest augmentés el seu protagonisme i compromís amb allò públic. ¿Què passarà si s’obra un nou debat, igualment interessant, que plantegi si els beneficis privats en activitats públiques han de retornar d’alguna manera per a ser utilitzats col·lectivament? S’obre, en tot cas, una línia de treball i reflexió molt interessant.