La transferència de coneixement entre el sector públic i el sector privat

26 de maig de 2016

El sector públic i el sector privat han de col·laborar, ajudar-se, compartir objectius i coneixement amb la intenció d’afavorir el desenvolupament i la millora del benestar del conjunt de la ciutadania. Fins aquí, és pràcticament impossible no estar d’acord amb l’essència de la Col·laboració Publicoprivada, amb la seva declaració de principis bàsics.

I allò que és aplicable en general també hauria de ser vàlid en concret, per a totes i cadascuna de les persones que, d’alguna manera, poden participar en aquesta col·laboració. Quan una persona que coneix bé el sector i les polítiques públiques, o algú que té una extensa experiència en el sector privat i el mon corporatiu, té l’oportunitat de contribuir a la millora de “l’altra banda”, o a afavorir una millor comprensió mútua, hauria de poder fer-ho amb tot el suport, hauria de ser encoratjat i impulsat a fer-ho.

Aquesta és encara, però, una qüestió que està lluny de ser resolta, que pateix moltes contradiccions i malentesos, i que provoca un rebuig cultural i social molt important (sorgit, segurament, arrel d’una utilització poc ètica d’aquesta transferència de coneixement). En poques paraules, molt sovint es fa referència a les anomenades portes giratòries com el pas previ a la corrupció, l’enriquiment il·lícit, el tràfic d’influències, i l’aprofitament del valor públic per beneficiar al sector privat. I això passa perquè s’han donat casos en els quals la mala praxi ha estat inqüestionable, certament, però caldria recuperar aquest valor de transferència de coneixement i eina per a una millor connexió entre els dos mons. Sobretot en benefici de la ciutadania, però també per a recuperar la reputació i el prestigi d’un sector públic que sembla l’únic que actua de manera ingènua i deslleial (¿algú pensa que un directiu privat que arriba a un govern utilitzarà informació privilegiada de la seva experiència privada per a beneficiar il·lícitament al conjunt de la ciutadania?).

Malgrat tot, malauradament, encara ens trobem al principi del camí. I no tan sols a Espanya, on la situació ha estat titular i continua generant notícies gairebé cada dia. A nivell internacional, darrerament ha cridat l’atenció l’activitat privada de la que va ser Vicepresidenta de la Comissió Europea i Comissària responsable de l’Agenda Digital de la Unió, Neelie Kroes, àmpliament coneguda per la seva lluita contra les operadores de telecomunicacions i responsable de la futura (ja propera) eliminació del sobrecost del roaming quan viatgem a un altre país de la UE. Impulsora de projectes molt importants i populars, d’accions valentes i notòries, amb mentalitat d’holandesa pragmàtica i directa. Els seus mèrits i, indubtablement, el coneixement del sector de la tecnologia, la van fer assolir fites importants. I naturalment, quan deixa de pertànyer a la direcció de la Comissió Europea, no pot deixar enrere aquesta experiència, que de fet devia ser la va portar a assumir aquesta responsabilitat pública.

Però que la ex-comissària passi a formar part de la nòmina d’assessors de Uber, poc més d’un any després de deixar les seves responsabilitats a la Comissió Europea, és una qüestió molt complexa des del punt de vista de la seva dimensió pública. Els món públic i privat s’haurien de mesclar i combinar amb tota naturalitat, sobretot mitjançant aquelles persones que siguin capaces de poder acostar-los, construir projectes comuns, però avui, aquest encara és un problema no resolt, més que un potencial. Segurament cal analitzar en detall el vessant jurídic, també el seu component ètic i estètic, però és igualment cert que no es pot abandonar un dels canals més importants perquè el sector públic i privat continuïn enfortint els llaços de la seva col·laboració que, en el fons, i com sempre, es basa en les persones.