Col·laboració o co-creació?

23 de desembre de 2015

Quan s'impulsen projectes i es busca la complicitat de diferents actors per dur-los endavant, sempre s'acaben produint diferents nivells d'implicació en el seu desenvolupament. De fet, no cal recórrer al tradicional exemple de la gallina i el porc (i el seu nivell de compromís amb el projecte d'un plat d'ous ferrats amb cansalada) per reconèixer que no tothom posa el mateix esforç en perseguir l'èxit de qualsevol iniciativa. 

En la col·laboració públicoprivada sempre es parla d'això, de col·laboració, assumint que aquest concepte ja és suficient per garantir els plantejaments es desenvolupen relativament bé, i que es poden assolir fites raonables d'èxit. Però en un mon tan canviant com el que vivim, els conceptes també evolucionen tan ràpid, que la col·laboració podria convertir-se en un estadi insuficient en molt poc temps (quan encara, per cert, ni tan sols l'hem aconseguit assolir en la majoria de casos). Avui, els conceptes més avançats d'innovació ja parlen de co-creativitat, tal com reflectia Greg Satell en un dels seus darrers articles: "no podem seguir pensant d'èxit en termes d'anar lluitant fins arribar a superar a tothom i trobar-nos sols al punt més alt. Més aviat hem d'aprendre a posicionar-nos en el centre de les xarxes. Avui, ningú pot tenir èxit per si sol". I de fet, l'emprenedoria social és un exemple molt clar d'aquesta situació. Tal com recentment explicava la revista empresarial Forbes, "els emprenedors socials han estat sempre inventant solucions per als problemes que els governs o les empreses no podien fer front (i en molts casos fins i tot havien ajudat a crear). No obstant això, per resoldre els problemes del nostre temps en l'escala i la velocitat requerida, és crucial per mirar més enllà de la tradicional divisió del sector social i empresarial". Queda molt clar... Tal com apunta Stephanie Schmidt, la directora a Europa de Ashoka (la major xarxa d'emprenedors socials a tot el món, amb prop de 3.000 Emprenedors Socials a 70 països, fundada per Bill Drayton el 1980), la filantropia i la RSC, de fet, són tan sols una gota en l'oceà en comparació amb el potencial que avui té una empresa de canviar l món. Vist des d'una perspectiva empresarial, els emprenedors socials se centren en les deficiències del mercat, i creen productes, serveis i solucions per a les persones que no són atesos pels mercats tradicionals.

I això, avui, només és possible a partir d'un nivell superior a la col·laboració. Només és possible a partir d'una major implicació i compromís amb els problemes i les solucions, és a dir, només és possible des de la co-creació. Com quan un emprenedor social francès treballa conjuntament amb els bancs i el sistema financer per tal de saber quins són els perfils més vulnerables i susceptibles de tenir dificultats financeres, i dissenya eines i solucions perquè aquests col·lectius tinguin suport legal i econòmic que els ajudi a alleugerir la seva situació i no caure en riscos innecessaris. Com un altre emprenedor social danès, que ha negociat amb empreses tecnològiques la incorporació de persones amb autisme, que en alguns casos tenen capacitats excepcionals per a la programació informàtica.

La col·laboració expressa una voluntat imprescindible per a impulsar els projectes, però per a aconseguir fer-los realitat i aconseguir resultats tangibles i útils, cal fer un pas més, i crear una veritable xarxa d'agents que es faci seus els objectius i posi a disposició tot el seu coneixement i experiència, amb vocació de fusionar-lo a la xarxa per a aconseguir les fites desitjades. De manera real i efectiva. Igual que el Design Thinking realitza estudis "etnogràfics" dels usuaris per a dissenyar productes i solucions; igual que Dan Tappscot encunyava la wikieconomia com a nou sistema econòmic emergent; com el crowdsourcing i la innovació oberta busquen noves formes d'avanç molt més espontani. Possiblement, el sector públic i el sector privat haurien d'explorar aquestes fórmules, que ja estan funcionant amb èxit des de fa anys.