Els límits dels serveis públics

En un extrem, els drets. En l'altre extrem, les responsabilitats. Com una línia al llarg de la qual ens podem moure en la nostra vida pública, i al llarg de la qual també s'han de moure les Administracions i les empreses.

Tradicionalment, els entorns ideològics més conservadors i liberals posen l'accent en la responsabilitat de la ciutadania envers la societat, mentre que els plantejaments més progressistes insisteixen que la responsabilitat es troba més en les Administracions, que tenen l'obligació de satisfer els drets fonamentals de les persones (materialitzats en els serveis públics que els han de proveir, siguin quins siguin els nivells que cada Govern / societat decideixi).

Naturalment, cap d'aquestes dues aproximacions és correcta o errònia per definició; però també naturalment, ambdues tenen implicacions de les quals tothom hauria de ser conscient, i en el context de les quals, per cert, la Col·laboració Publicoprivada pot ser un instrument molt important.

Quan convertim drets en responsabilitats, no hem d'oblidar que la responsabilitat suporta el dret, però no l'anul·la (fins que es legisli el contrari, és clar). És l'exemple típic de l'estalvi privat per a la jubilació, anticipant el cas que el sistema de prestacions socials no sigui suficient en un futur.

Quan convertim responsabilitat en solidaritat, es comencen a perdre o a discriminar els drets. Com per exemple en el cas de l'externalització o subcontractació a entitats sense afany de lucre de l'atenció a persones en situació de pobresa o risc d'exclusió social.

Quan volem nous drets, això sempre implica noves responsabilitats. L'atenció integral a les persones dependents, o la implantació d'una renda universal de ciutadania, per exemple, implicaria un major esforç fiscal per part de totes les persones i les empreses. Sense recursos, els drets no es poden garantir (la qual cosa és pitjor que no tenir-los), i les responsabilitats no es poden exercir, ni per part de l'empresa, ni de les Administracions, ni de la ciutadania (la qual cosa també condueix a situacions de major incertesa i inestabilitat).

I finalment, cal tenir en compte que la filantropia i els negocis amb impacte social són exercicis molt interessants de desenvolupament econòmic i col·lectiu, però ni suposen cap responsabilitat, ni converteixen aquestes activitats en drets per als ciutadans. Quan veiem, per exemple, que Sidewalk Labs, la nova iniciativa d'incubació i acceleració d'empreses promoguda per Google i orientada resoldre problemes de les ciutats mitjançant la tecnologia, ja ha finançat projectes com LinkNYC (que es proposen convertir les antigues cabines telefòniques de la ciutat en hotspots wi-fi d'alta velocitat), hem de recordar que no tenen cap responsabilitat de fer-ho. La ciutadania no li podria reclamar a aquesta entitat privada cap dret a tenir connexió a internet d'alta velocitat en qualsevol punt de la ciutat.

La llei és segurament la manera més segura i efectiva d'establir drets i responsabilitats. A partir d'aquí, qualsevol projecte pot ser interessant, però des d'allò públic i privat s'ha de recordar en tot moment la diferència entre "voluntat" i "obligació".