Bloc

Avís sobre la utilització de cookies

Aquest lloc utilitza cookies pròpies i de tercers. Si continues navegant, considerem que n'acceptes la utilització. Més informació.

Tancar

Informació sobre les cookies utilitzades


T’informem que en aquest lloc web es fan servir cookies amb la finalitat d’executar les comunicacions electròniques pròpies de la navegació i també amb la finalitat de prestar o habilitar els serveis o les funcionalitats que puguis demanar. Aquestes cookies:

  • Recorden la preferència d’idioma assenyalada.
  • Augmenten la seguretat de la navegació en el nostre lloc web.
  • Permeten que la navegació sigui més fàcil.
  • Fan possible reproduir continguts multimèdia.


Aquest lloc web també fa servir cookies destinades a recollir informació sobre la navegació dels usuaris al lloc, de manera totalment anònima i dissociada, amb finalitats estrictament estadístiques i de millora de la funcionalitat, l’ús de les quals ens permet:

  • Conèixer el nombre de visitants del forumcppgranollers.cat
  • Comptabilitzar el nombre de visites en cada una de les diverses pàgines d’aquest web
  • Conèixer l’activitat al web per identificar problemes i millores en la navegació


Pots desactivar l’ús de les cookies en qualsevol moment mitjançant la modificació dels paràmetres de configuració del teu navegador:

Configuració de cookies d'Internet Explorer
Configuració de cookies de Firefox
Configuració de cookies de Google Chrome
Configuració de cookies de Safari

Segueix-nos

Estat, SA

Una de les qüestions fonamentals dels projectes de col·laboració publicoprivada és el repartiment del risc entre l'Administració i les empreses privades, sobretot tenint en compte que el que està en joc són els diners de la ciutadania.

Imaginem la situació amb un exemple clàssic: l'Administració atorga a una empresa privada la concessió per a construir una autopista de peatge. L'empresa adjudicatària es fa càrrec de la construcció de la infraestructura, i en compensació té el dret d'explotació (té dret a cobrar peatges a tots els vehicles que hi passin) durant un nombre determinat d'anys. Tothom hi guanya (l'Administració aconsegueix proveir als ciutadans de millors infraestructures, l'empresa i guanya diners, i la ciutadania, si vol, té una nova via al seu servei). Fins aquí estaria bé si tothom assumeix els seus riscos. Però ¿què passa si posem una clàusula en virtut de la qual, si no passen prou vehicles, l'Administració li garanteix a l'empresa que li pagarà la diferència fins a una certa rendibilitat del projecte? ¿Quin risc corre l'empresa? ¿Així fa projectes qualsevol, oi? Si surt bé, jo guanyo; si surt malament, tu perds.

I podem fins i tot imaginar (bé, en aquest cas la situació també és real) un cas encara més desigual: si m'encarregues fer un projecte i per qualsevol qüestió surt malament, em puc retirar quan vulgui, i a sobre m'indemnitzes amb una enorme quantitat de recursos que pagaran els ciutadans. És un cas real, es tracta d'un dels casos que ha ocasionat major enrenou durant el darrer any: el projecte Castor.

En resum: per garantir el subministrament d'energia durant l'hivern, s'emmagatzemen reserves de gas durant la primavera i l'estiu, injectant-lo en pous de petroli esgotats o aqüífers salins a certa distància de la costa i gran profunditat. L'Administració promou la construcció d'aquests magatzems, a canvi de la concessió per a vendre serveis a les empreses energètiques durant un període determinat. En el cas del projecte Castor, el Govern atorga a l'empresa ACS (bé, a una filial canadenca) la construcció i explotació del projecte; ACS demana diners emetent deute, i una vegada construïda la instal·lació, les primeres proves d'injecció de gas resulten, suposadament, en una sèrie de terratrèmols a la costa de Tarragona i Vinaròs; l'alarma paralitza el projecte, i ACS decideix abandonar-lo i reclama una indemnització a l'Estat de 1.350 milions d'euros, que pretén (i aconsegueix) que paguin algunes entitats financeres, i que Enagás (empresa pública) la repercuteixi a les factures energètiques dels consumidors durant els 30 propers anys, per tal que el Ministre d'Hisenda no hagi de reconèixer aquesta despesa com a deute públic, la qual cosa dispararia el dèficit dels pressupostos de l'Estat d'una manera que la Unió Europea no consentiria en la situació actual de les finances públiques. Sembla ser que ACS pot exigir aquesta indemnització en virtut del Real Decreto que li atorga la concessió el 2008, en una fórmula que no és gens habitual en la concessió d'altres magatzems. I voilà, en poques setmanes, la proposta es consolida i l'empresa rep els diners.

És impossible anomenar a un projecte d'aquest tipus "Col·laboració Publicoprivada". Col·laboració? Cooperació? Posats a assumir tot el risc, que l'Administració participi (majoritàriament) en els beneficis de l'explotació. Això no és un soci en el projecte; això és un proveïdor que té condicions que qualsevol empresa es negaria a oferir a qualsevol altra empresa. Això és un proveïdor amb condicions que només apliquen els monopolis. Quines condicions oferiria ACS al Govern si la situació fos al revés? Signaria un xec en blanc al Govern, passés el que passés? A vegades, si l'Administració es comportés com una empresa, les coses li anirien bastant millor, tant a ell com a la ciutadania.

Comparteix
Catalan English French German Italian Russian Spanish