Renovar, tan important com construir

Habitualment ens referim a Canadà com un país molt avançat, i sovint també el considerem com un dels referents més importants en termes de col·laboració públic-privada. Per això, fins i tot quan es tracta de les qüestions més tradicionals pel que fa a les inversions públiques, la simplicitat de la perspectiva canadenca ens aporta un valor i una modernitat molt significatives, que val la pena analitzar en detall.

El 2005, encara en plena etapa expansiva del cicle econòmic, la província d'Ontàrio va crear Infrastructure Ontàrio, un organisme encarregat de liderar la modernització de les infraestructures, principalment aquelles més relacionades amb la competitivitat i l'adaptació a la globalització. Fins aquí, tot sembla normal, més enllà dels valors de la plena transparència dels projectes, el rendiment de comptes, o la orientació al ciutadà i als resultats. Però en aquest cas, es va tenir en compte que una de les qüestions fonamentals, sobretot en els projectes més grans, era la distribució del risc. O millor dit, que en aquest tipus de projectes, el sector públic acabava assumint el cost de molts riscos imprevistos o no tinguts en compte (retards en l'execució, sobre-costos, canvis en les prioritats polítiques, etc.). I per això es va crear el model APF (Alternative Finance and Procurement), un sistema de desenvolupament de projectes de creació i renovació d'infraestructures que implica una anàlisi prèvia molt més detallada del futur projecte (amb el concepte de Value For Money, VFM, com a eix central), així com de la distribució dels riscos que implica (no tan sols els relacionats amb l'execució del projecte, sinó també amb tot l'entorn). I en conseqüència, una senzilla decisió: transferir al sector privat tots els riscos, assumint-los com a costos però incloent-los en el contracte. Resultat: el sector públic no assumeix cap cost no previst, i el sector privat que executa el projecte haurà de pagar compensacions pel més mínim retard. I finalment, no es fa cap pagament fins que el projecte està molt avançat.

En base a aquest model APF, i ja en plena etapa de crisi econòmica internacional, el Govern d'Ontàrio llança una nova estratègia, al 2011, per garantir que les infraestructures continuen desenvolupant-se a llarg termini per millorar la competitivitat i garantir millors serveis a la ciutadania. Així neix l'estratègia Building Together (Constuir Junts), que es proposa mantenir i millorar les infraestructures existents (hospitals, carreteres locals i autopistes, transport públic, escoles i universitats, i serveis socials) per a garantir un augment de la qualitat de vida. En plena crisi, per tant, es continua mantenint l'esforç públic, i s'assigna a l'agència de desenvolupament (Infrastructure Ontario) la responsabilitat de tirar endavant la nova estratègia, responsabilitzant-la de noves línies de treball, entre les quals hi ha la gestió i explotació del patrimoni immobiliari públic, la gestió i execució dels nous projectes APF, i la gestió d'un programa de préstecs públics a llarg termini perquè l'Administració Local pugui finançar els seus projectes de renovació d'infraestructures. En matèria social, s'impulsa, per exemple, la creació de "Community Hubs" com a catalitzador de diferents serveis a la ciutadania, o noves iniciatives d'habitatge públic per als col·lectius menys afavorits. I s'estableix amb les organitzacions sense afany de lucre un sistema semblant al del sector públic, perquè aquestes entitats també puguin renovar les seves infraestructures i serveis en cas que compleixin una funció social rellevant, igual que si fossin un ajuntament, o qualsevol altre tipus d'Administració.

En tot cas, sembla que es manté intacta la visió estratègica del sector públic. Infrastructure Ontario (fins llavors amb funcions principalment tècniques) es fusiona amb Ontario Realty Corporation (el gestor del sòl i el patrimoni immobiliari públic) per a crear Ontario Infrastructure and Lands Corporation, el gestor d'aquesta nova estratègia d'impuls de les infraestructures, enteses no tan sols en el sentit hard com també en el sentit soft. Provant de resoldre els problemes que s'havien demostrat en els projectes CPP tradicionals (deficient distribució del risc), i donant-li una visió renovada al concepte d'infraestructura, incorporant i coresponsabilitzant al sector privat i a l'entorn non profit, amb una orientació clara a la ciutadania i la competitivitat. I sobretot, tenint present que els "taxpayers" (els contribuents) percebin i obtinguin un notable "Value for Money" dels impostos que paguen. Sorprenent per la seva senzillesa, i molt audaç per la seva dificultat.