El factor humà de la CPP

Infraestructures, contractes, adjudicacions, concessions, projectes, legislació, inversions, finançament... El món de la col·laboració públic-privada sovint es mou en un context en el qual les variables "dures" són molt més habituals que tots els aspectes més "soft". I és que, en el fons, la reflexió i el desenvolupament de noves vies i formes de cooperació entre l'Administració i les empreses deixa de banda (per dificultat o, subconscientment, per una omissió deliberada) un dels aspectes més rellevant per a l'èxit dels projectes: la comunicació i interrelació entre els equips d'un i altre costat.

Certament, quan s'impulsa, engega o desplega algun projecte concret basat en la col·laboració públic-privada, la relació entre els equips mai és senzilla. Sovint, a causa de dues qüestions principals que no són fàcils de resoldre. En primer lloc, ens trobem amb la qüestió del llenguatge i del context, dels "marcs" en els quals viuen uns i altres, que són notablement diferents. No tan sols el marc estratègic i operatiu (comptes de resultats enfront de la gestió d'un pressupost fixat, estratègies de negoci enfront d'estratègies polítiques, missions corporatives enfront de missions col·lectives i / o socials, servei al client enfront de servei al ciutadà, etc.), sinó també en relació al marc normatiu i legal que regeix el seu dia a dia (no és senzill trobar especialistes excel·lents en Dret Administratiu al sector públic, però és tan o més difícil trobar-los al sector privat). Aquesta diferència de contextos, als quals, d'altra banda, uns i altres estan molt arrelats, fa que la comunicació es faci difícil, provocant curioses situacions en les quals allò que és obvi per a uns, és impensable o incomprensible per als altres (i tant se val a quin costat ens referim...).

I en segon lloc, una força de gran importància que també contribueix a les dificultats de comunicació entre els equips públics i els privats són els estereotips. Encara avui, és habitual trobar en l'àmbit públic persones que consideren el recurs al sector privat com un mal menor en aquells aspectes allà on el sector públic no pot arribar de cap manera (finançament, coneixement i habilitats molt especialitzades, valoracions externes i "independents", etc.), i que en tot cas eviten confiar-hi massa perquè creuen que l'únic que els mou és absorbir el màxim diner públic possible amb el mínim esforç, mitjançant un contracte. I encara avui, també, és habitual trobar al sector privat persones que veuen el sector públic com un entorn ineficient que no sap com portar un projecte, que no sap el què vol, que no sap el què té entre mans; com un pou sense fons al qual caldrà dedicar hores i més hores sense sentit per la ineficiència i la volatilitat de l'entorn polític i de l'Administració.

Sense entrar en quina part de veritat queda encara en aquests estereotips (que cadascú pugui fer la seva reflexió i anàlisi...), cal establir unes certes bases per a millorar aquesta comunicació que, com sempre, es basa en la relació entre persones. És important dedicar temps a conèixer (fins i tot preguntar, en cas que no quedi clar) els objectius de l'altre, i fixar-ne de comuns. Cal deixar clar quin és l'àmbit de col·laboració, i reconèixer la professionalitat de totes les persones implicades en els projectes. Naturalment, cal treballar activament, dia a dia, per a millorar la confiança i la cooperació, actuant de manera clara i transparent. Per als equips privats, és important no negociar posant el pressupost com a primera (i a vegades única) prioritat, i ser conscients que els temps a l'Administració funcionen de manera molt diferent del món corporatiu (ni més ràpids ni més lents; senzillament amb una lògica normativa específica). I també és un error molt habitual esperar de l'Administració un immediat i satisfactori rendiment en termes econòmics, o generar en l'interlocutor públic unes expectatives irreals en base a compromisos inassolibles.

Per ambdues parts, caldrà generositat, la construcció d'un clima de confort i confiança interpersonal real, més enllà dels protocols. I sobretot, recordar que aquesta confiança, tranquil·la i amb vocació de permanència a llarg termini, acabarà derivant amb el temps (sí, temps i paciència, com en tot procés d'ajust entre codis, normes i realitats diferents) en una relació de complicitat. Un dels errors més comuns, de fet, és aquesta urgència per anar massa de presa, volent construir la confiança a partir d'una complicitat inicial que no pot ser real. I no al revés, la qual és sovint és la seqüència més correcta.