Lideratge públic, recursos privats?

Els Estats Units d'Amèrica s'acostumen a caracteritzar per una forta inclinació cap a la iniciativa privada, i per tant també per un cert oblit de les capacitats i les activitats dels diferents governs i Administracions, malgrat el lideratge i les excel·lents polítiques públiques que es desenvolupen en molts àmbits. Fins i tot en el cas de les polítiques socials, bona part de l'acció per a l'atenció als més desafavorits es canalitza a través d'iniciatives i projectes d'institucions sense afany de lucre, que en el millor dels casos col·laboren amb l'Administració. Moltes vegades no és un oblit deliberat, sinó tan sols una neutra indiferència.

No ha de semblar estrany, doncs, que la ciutadania dipositi la confiança de manera majoritària en la iniciativa privada per aconseguir sortir de la crisi i generar increments del nivell de vida i benestar de la població. En aquest sentit, no resulta sorprenent comprovar, segons un estudi que ha realitzat recentment l'empresa Reason-Rupe, que dos de cada tres ciutadans consideren que la iniciativa privada és més important que la pública per a aconseguir innovacions tecnològiques. Un 80% (quatre de cada cinc persones...) creuen que l'increment de la despesa pública d'aquests darrers anys, orientada a combatre la recessió i l'atonia de la demanda, no ha millorat la qualitat de vida de la població. I només un 12% creu que reduir la despesa pública seria perjudicial per l'economia. En definitiva, que si l'economia dels EUA es recupera, creuen que serà gairebé de manera exclusiva gràcies als recursos privats.

El que obliden, però, aquestes opinions, és que la iniciativa pública ha permès fer importants salts endavant, també (i sobretot) en l'àmbit del desenvolupament econòmic, que no haurien estat possibles si els governs no haguessin assumit riscos que el sector privat no estava en disposició o en condicions d'assumir. Sense l'impuls públic (i també molts recursos privats, certament), no s'hauria abordat la conquesta de l'espai als anys 60, l'obsessió de Kennedy per arribar a la lluna, que definitivament va ser llavor de la revolució tecnològica que ha viscut el món en els darrers 40 anys (satèl·lits, telecomunicacions, internet, etc.). Si finalment les energies renovables s'acaben imposant a les fonts energètiques tradicionals, serà per l'impuls públic. Si avança el nostre desenvolupament col·lectiu i s'eviten conflictes i lluites socials, serà gràcies a l'impuls i (en bona part) els recursos públics. Per tant, cal recordar en tot moment que els diners no ho són tot; si aquests recursos no es posen al servei d'una idea i s'arrisca per fer-la realitat, és molt possible que no beneficiïn ni a l'estructura econòmica ni al conjunt de la societat.

En conseqüència, l'impuls públic i el recurs privat són, probablement, la manera més eficient d'avançar. I no cal anar a buscar massa lluny els exemples de l'èxit de la col·laboració públicoprivada per tal d'impulsar l'economia d'una ciutat o un territori. És ben coneguda l'experiència que va néixer amb el Pla estratègic de Barcelona a finals dels 80, la creació de Turisme de Barcelona el 1993, el desenvolupament infraestructural liderat per la transformació del Port de Barcelona en Autoritat Portuària, i el resultat final que avui coneixem: el 1992, pràcticament no arribaven creuers a Barcelona; avui, els creuers són una de les poques activitats que permeten a la ciutat resistir les embranzides de la crisi econòmica, amb prop de 2,5 milions de visitants a l'any per a la ciutat, i el protagonisme com a destinació més important del Mediterrani i la cinquena del món.

Joan Miquel Piqué, Director de Maurilia Knowledge